viernes, 30 de mayo de 2008
martes, 27 de mayo de 2008
miércoles, 21 de mayo de 2008
domingo, 18 de mayo de 2008
La Crónica de nuestro amigo Gabi
Mare meua Santa; com pasa el temps. Ja tinc que fer la cronica i no se que possar. Sabeu tots els anys em passa el mateix i jure que al any siguient no en tornarà a pasar. Confie molt en la meua mala memoria i no prenc cap apunt. Es mes, fins que no veig la convocatoria de la Asamblea, ni em plantege que la he de preparar. I ara que acaba de obrir el meu correu electronic i a vist que estem convocats per al proper disabte ma entrat un cuquet a la pantxa i ma posat a la tarea.
Per a comensar i ja que parlem del correu electronic, he de dir que la gran novetat del any en cuan a comunicacions internes a segut precisament el correu. Realment, de un temps a esta part, ha segut la gran revoluciò en totes les comunicacions a tot els nivells. Obrir el correu hui en dia es un acte de alt risk que no saps com pot acabar. Es com obrir una finestra per la que tot home pot entrar a ta casa.
De fet, hui tenia el avis de la convocatoria, dotze opcions diferents aon poder comprar viagra i altres pindoles. Euro Royal casino convidanme a jugar en no se aon, La Aeat, que manvía el borrador de la declaraci´de la renta, algún Abencerratge melancolic que aenvia un correu anomenat La alegría del divendres, 33 correus dels amics en el que cada u expresa la seua opiniò sobre els regalets que heme de fer als fills del amics que prenen la comuniò. Uns 50 del cavallers esposan cada u una data diferent per a un sopar.
Después de llegirlos tots logicament, ningú anten res i tenim que quedar a la tradicional cerveseta en el Mamella per a parlaro de tu a tu que es con santenen les coses. Si tot el temps que hem perdut escribim els correus i llegintlos els haguerem dedicat a estar en el Mamella, probablement Miquel s`hauria jubilat molt antes o al meins molt mes ric.
Pero realment, el correu, si li donem bon us, es un canal de comunicació impresionant. I Precisament un correu de la Fila ens comunicava el passat mes de Gener el falleciment de Rafael Bou Aparicio, el nostre numero 2 i Abencerratge Veterá que va passar a formar part de la cada volta mes numerosa concurrencia que mos aspera un dia allá amunt o aon cada u crega que puguen estar. Descanse en Pau Rafael Bou Aparicio.
Bueno una volta posats tindrem que fer la cronica no vos pareix?. Enguany, tinc uns cuans arguments mes per a escriure ja que el tindre que traure al carrer una Alferecia ens a trencat la monotonia dels ultims anys i ens a fet que el curs fester que ara termina halla segut de lo mes entretingut.
De entrà, en la Assamblea General de la Associació, vam asumir els anys de carrec i li vam entregar una fiança a la Associaciò. Con los tiempos que corren i suposan que eixcam de esta, propose a la junta que en conter de regalar la fiança, que la recuperem i se la gastem en algo, que los tiempos están muy difíciles i 30 monedes de 1 centim son 30 monedes de 1 centim.
Per tant una volta van aceptar organizar la Alferecia. havia que espabilar pues el tiempo corre que se las pela i mos podia agarrar el bou. Estanis Casabuena va presentar un proposta innovadora de boato a la Filà i sobre esta idea es va comensar a treballar. Encara no molt acalorats, pues ja sabeu que som molt aficionats a deixar les coses pa después de algun aconteiximent important. I en aquet cas, el aconteiximent era el estiu i les vacacions, Aixina que vam quedar que al Setembre mes i mentres tant cada u que pensara si les neuronas li hu permitien.
Segurament que poquet va poder pensar en tot el estiu Pau Bernabeu, pues en el tradicional sopar del Montepío va tindre una Nit de euforia de la que a bon segur sárrepentiria al sendema cuan els bessons van comensar a botar sobre el seu cap. Eixa resaca enorme si que va ser el punt i apart i entre abrasades i brindis es vaem despedir fins al mes de Setembre.
El mes de Octubre va suposar el comensament de un hivern carregat de actes als que ens portava la Alferecia. De fet, la semana del Mig Any, els Abencerrtages vaem acollir la semifinal del Campeonato de Cotos. Sembla una bobà no, pues no. 8 persones jugabem a cotos, altres 8 els miraben i comentaben les jugades i vora de 150 persones, sentades a les taules que els havien preparat i amb el tenedor i el cuchillo en cada una de les mans, golpejant fortament la taula demmanaven taretes, cerveza i cafè com si acabaren de arrivar de un periplo pel desert. Grasies al catering contratat vam ixir una volta mes, airosos de aquella tarea que als Abencerrtages sels acomana.
Dos dies després i a la LLotja de Sant Jordi va tindre lloc la presentació en public de José Vicente com a Alferes Abencerraje 2008. El nostre primer Tro Paco Blanes va fer una resenya de Jose Vicente que mes de algú la voldría per a ell. La veritat va ser que Paco ens va llevar de seguida la por que teníem al seu discurs e incompresiblement en la LLotja i devant de un munto de public tot es va antendre i Paco es va expresar com mai.
De la LLotja al Circul Industrial a sopar i gaudir de una nit que ja ens deixaba ben a les clares que els Abencerrages erem Filà de carrec i que aixo ja estava en marxa.
En eisos dies , la activitat era frenetica, i practicamment no s`haviemn llitat i ja estavem a la Glorieta montan el tinglao que puposa el dia de Mig Any. Lo que antes era un dinar per a la penya que fea la olleta ja s´ha convertit en un dinar de Filà. De seguir a esta marxa podriem aprofitar per a fer el sopar a Mig Dia i Aixa matar dos pardals de un tir.
Una pancarta sobre el Nostre terrenet de la Glorieta anunciaba a tot el poble que els Abencerrages teníem Alferecia, i agermanats en els Alcodianos, Capita Cristià, vaem compartir charanga, formaetes i alguna que altra cosa mes.
José Vicente aquells dies ja se acostumava a lo de les entrevistes en radio i televisió i a fer declaracions a la prensa escrita. I es que asó dels carrecs pense que sels a Amat de les mans a qui siga. Pero el desempeñar un carrec de este tipo practicament el puposa dedicaciò exclusiva.
Vos parle ara com a Cavaller que he segut de L’Alfereç. Ja sabeu que lo nostre no es el protocolo i aso comporta mol de protocolo. Cuan vaem comensar la nostra vida social amb motiu de la presentació de la etiqueta que lluiriem les ampolles de cafè que es beurien els Alcodians, si si en serio, eixe era el motiu de un esnsayo que ens vaen convidar,pues com vos dia, el resto de cavallers de les altres filaes mos dien ¿i vosotros, cuan presenteu la heráldica? La heraldica, mare meua santa, es veu que sa de presentar la heraldica. I la etiqueta de Café, qui vos la fá? Ay DEu Meu, cuantes coses que tenim que fer. Ademés para cada una de estes presentacions, practicament Ayuntamiento en pleno, Asamblea de la Asociacio, Primers Trons i convidats, discursos, regals, plors i fortes abrasades, cuan mes fortes millor i fent que la teua ma sone ben fort sobre la esquena del abrasat. Mosatros ens miraben i pensabem aon s´havien clavat, i lo mes fotut, com ixiriem de esta!!!!. Alguns de estos motius de movilizació van ser:
· Que Mosen Torregrosa ja tenia burra. Ensayo a tutti plein.
· Que els Aragonesos ja tenien vi pa festes (de Aragó per supost): Ensayo a tuti plein.
· Que el Capitá Moro i El capita Cristià sa havien cruillat: Ensayo a tuti plein, i aixina fins a una vintena de motius per anjuntarse totes les semanes.
Per sort, Sant Jordi ademes de fleches, també tira cables I uno de eixos ens va caure a mosatros. Vam solventar la situació convidant a tota la Filà a un ensayo al que tambe vaen acudir el resto de carrecs i cavallers. Van tindre ben clar que es trataba de pasaro be i que els discursos i les presentacions les deixabem per a altres en ganes de bufar en caldo gelat.
Per cert, que este ensayo no va ser a la Filà a part de per motius fisics de capacaitat, perque la Novetat del any ha segut que el binomio format per Paco i Cristina sen a anat a fer punyetes com, per atra part es veia vindre fa ja algun temps. Aixina Jesús ademes de fer de Sargento, tamé fa de cambrer portant taretes de les Filas veines que mos presten este servici els divendres per a la taula de scoti.
Esta situació mos ha fet viure situacions que del atra forma no s’ha gueren pugut donar. Jordi Terol ens ha obsequit amb arroz en bogavante un divendres, en conejo con gambas otra. Ojo que el conill era per a menjar, eh? I la veritat es que no mes per eisos dos sopars val la pena estar sense repòster, que en Jordi ens sobra. Tanpoc va estar llens malament el cochinillo amb el cual mos va obsequiar la escuadra, made in Guillermina i que va fer las delicias de lao asistentes.
Ja que parlem de la escuadra, crec que es mereixen una menciò especial. Ante tot magradaría donarlos publicament la enhorabona mes gran que se li puga donar a un grup d’amics per lo be que u an fet. No sols parle del dia de L’Entrà, que va ser apoteosica la baixa que vaen fer en la banda de Xixona a la esquena i amb les respectives ben guapes intercalades entre banda i escuadra dominant lo de la percusió al so de No ho Fare mes. Lo de Rafa Moltó a lomos del camell va ser impactant. Tota la espectació que havien alsat per la espectacularitat dels caballs que havien tret a les Entraetes va quedar cuberta amb la seua actuació .
Pero com vos dia, ells han arreplegat lo que havien sembrat des.de fa aproximadament any i mig. Moltes hores de faena, totes les semanes reunió, proves de maquillaje, viages per la comarca per a captar idees, com les que van conseguir en Benidorm o en Alacant o en el mateix Petrer, on van ver jornades de convivencia i festa amb beguda espirituosa de la que mes de uno va tardar mes de una setmana en recuperarse de tant i tant que havien treballat. Fins i tot van anviar a algun membre de la escuadra a Brasil per si de alli es podía captar alguna idea interesant. A la llum a quedat ben clar que el esforç ha vallgut la pena. Repetís, escuadreros enhorabona per lo be que hu hau fet i sobre tot enhorabona per lo be que se hu hau passat.
En tantes emocions vixcudes durant tot l’any no vos a comentat lo rutinari que ja tots coneixem, ni mos a tocat la lotería, les roses i nadalenques van ser un exit de public, hem fet els ensayos tal i corresponía, hem seguts incapasos de tirar endavant un campionat de cotos, no em guanyat el trofeo Filaes, encara que estem millorant i molt, pero es que han sucedit tantes coses diferents que m’estime mes que les habituals se les imagineu i contarvos coses mes novedoses.
Com novedos va ser el sistema de pagos a la Filà cuan ja sa costaven les feches glorioses. Recibir, com no, el e-mail de la Fila donant els menus , preus i formes de pago i anar a la assesoria a que en donarem consell va ser tot una. Vaya jaleo en vaig armar. Tratant de averiguar si la meua dona era del boato o no, si jo era acompanyant o m’a companyben. Si el pagament en convenía fero tot a una o asperar a cobrar la extra. El asesor va presentar la dimissió i va dir que sastimaba mes explicarme la crisis bancaria en Els Estat Units, que averiguar el montant dels tickets. Afortunadament, la paciencia de Jordi Jorda va ser superior al lio i un altra volta van superar el nou repte que la Fila ens havia plantejat.
De esta guisa, cuan els frets invernals comensaben a deixarmos i cuan practicament encara cremaba la ultima Falla, la Semana Santa mes tempranera de lo que va de segle ens va sorprendre, en tot lo que la Semana Santa comporta. El Diumenge de Gloria ja estaba aquí.
No va ser un Diumentege de Gloria al uso, no, mes be va ser prou atipic. Tot anava seguint el guiò marcat i realment, el matí havia transcurrit a las mil maravillas. Miguel Pascual Boixader, que per eises feches estava malalt de festa, no tenin prou en ixir de Cavaller, també ens va representar en el Carrer , i per cert que el que tuvo retuvo i con la edad lo amplió. Els que coneixem a Miguel, sabem que la puntualitat no ha segut mai lo seu, pero menos encara lo de posarse nervios per algo, i en la pachorra que li caracteriza, lo de vestirse es va convertir en un acto interminable i cuan va pujar a la Filà a repartir els puros ja sen avien anat tots. La seua puntualitat casi li costa un infarto a algun membre exaltat de la Associaciò , aixó si, sense que Miguel fora conscient del tema.
Sense puro pero contents van acompanayar a Miguel i a Jorge Blanes Nules, que con las mismas muntaba al Autobús per a anar al Hospital i Preventori aon deixaría com no podía ser d’altra forma el pabello dels Abencerrages ben alt.
En tornar a reunirse a la plasa, els dos glorieros precedint a la Primitiva van anfilar San Nicolau cava munt cami de la Filà, en ganes de ferse una cerveseta als Jardils dÀpolo.
Arrivar tots a la Fila´, i comensar el fi del mon va ser tot una. Una forta nevà ens sorprenía. Lo de la nevá no hauría deixat de ser una anécdota sin fora per que en eise mateix moment tambe va apareiser Santa Claus. Que no , que no, tranquil que es Javier Garcia em dien, i jo no mo creia. Pensaba que aixo era una senyal. Per moments pensaba que ma havia donat un infarto i habia mort, pero no , realment era Javier que jo no se com collons so monta pa ixir sempre en la crónica. Esta volta sa habia superat. I es que davant la proximitat de les Festes, barbes i perilles anaven canviant el aspecte de molts Abencerrages.
Esta clar que la historia de una Fila s’ascriu dia a dia, i a enriquir la historia dels abencerrages san dedicat des.de al menos fa 25 anys els nostres abencerrages de plata de enguany i va quedar constancia de aso en el homenatge que sels va tributar al circul el ultim cap de semana del mes de març. Nando García, Juan Sirvent, Miguel Romá, Enrique Llorens, Paco Orts, Antonio Guillém, Tobías Plá y Carlos Company enhorabona i a per les de Or.
Uns dies despres, el cartell de Lluis Sanus ens anunciaba que entrabem en el mes mes magic que un Alcoia puga somiar. El mes de Abril.
I el primer diumenge de mes era el dia mes important per a la nostra cantera. Javier Soler, el Nostre glorieret ens va demostrar que el futur esta garantissat i que no tenim res de que preocuparse.
Ja practicament estava tot a punt. No mes teníem que anar taxan dies al cal.lendari i una volta tachat el dia 20 ja auriem arribat. Jordi Jordá per a entonces tenía que dedicar 25 hores al dia a recibir correus electronics en el justificant de cada u d’haver pagat els tickets corresponents. Paco Blanes tratava dájudar-li conforme podía i aixo suposaba que no estaba en casa ni siquiera el temps necessari per a cargar el mobil, lo cual li fea anar tots els dies anganchat als enxufes per tal de no quedarse incomunicat.
Altres, que per lo vist no tenien tanta faena com la junta, dedicaven els dies previos a la Festa, a la Creaciò i al Arte. Aixina va surgir el ball del Biri-Biri que mola Mogollò, lo bailan en la China y también en el Japón. I de que aixo es així mos pot donar bona fe Indalecio, que no mes sentir la lletra va comprar un billet par al Japó per tal de tindremos informats i aprofitar per a uns asumptes personals, lo que li va impedir acompanyamos en Festes.
Qui si que mos va acompanyar en Festes va ser el bon temps. El dia 21 de abril ja ho teníem clar. Erem conscients de que el bon temps mos acompanyaría i els bons augurios mos invadien. Ja sabiem que tot aniría bé.
Com ja es habitual, el Nostre Chupinazo particular el fem en el Mirador del Sinc el dia 21 a dinar i fer la primera possà de montepío per al any siguient. Un dinar entrañable aon vam estar servits per lo que semblaba ser el doble de Ramón Castañer. El doble hu era per dos motius: una en volumen i l’altra en paregut fisic. Algú no so va poder aguantar i hasta es va fer fotos amb ell. Després de dinar, un paseget pa baixar i caba la plaça a cantar el himne. Eixa nit despres de sopar no podiem fer molt el cabra pues el sendemá mos exigia plena forma física.
Aixi les coses, el 22 de Abril va amaneixer com cal, ben prompte. A les 5-15 un nombros grup de Abencerrages en la Misa deisaben ben a les clares les ganes e ilusiò que teníem per comensar pronte la Festa. Les que van tindre menos faena enguany van ser les nostres madrines, pues el fet de que la majoria dels abencerrages ixqueren en el boato ens demostraba que el dia de lL’Entrá al menos sería complicat vore molts des nostres en el disseny oficial.
Puntuals com calia estaben alineats els dianeros per a l’arrancá, conduits per Paco Blanes van astrenar el nou recorregut dissenyat per a la ocassio i que recuperaba la baixa pel Carrer Major fins al Casal. Com sol ocurrir en estes ocasions opiniones para todos los gustos. El recorregut que no cambiaba es el del Carbonato, y des.de alli, conduits per Rafael Romá San Nicilauet cava baix hasta arribar a casa de Alfereç on van viure el primer moment de emocio de les festes, la Girá de Escuadra, la entrega de puros i Alegrias i Tristezas sonant va fer a mes de u posarseli la carn de gallina.
El mati cada u el va pasar com va poder i es que calia estar molt atent a L’Entrá cristiana pues después de llegir el compte de tragarmos uns cuans programes en les televisions locals i sentir uns cuans programes de Paco Aznar, encara no sabien si Sigfrid era germa de Yazid, si Yazid era el moro, Sigfrid el cristià, o si era al reves, pero la expectació era máxima, I es que cal estar molt atent i no pots despistarte ni gens ni miqueta. Mentres asperabem al Capita Cristia, en compañia de altres Cavallers vam anar a ferse un plis play per aixo de fer temps. Al sentir els tambors vam ixir correns a vore si era Sigfrid o Yazid i mos van dir, no son els de Calanda. Collons pues eixoas no estaben al compte. Cuan ens vaen explicar que eixos anaben en el Alfereç Cristiá vam pujar caba el col.legi de San Vicent a tota presa malainse per haver deixat sense resoldre el intríngulis de la Cruïlla.
Per sort per a mosatros el nostre boato no era tan complicat i si molt vistos i divertit. Un grup de guerreros ve del desert. Tot mol reial. Els trajes donaben el pego. Estaven polvorients, ara la cara de mes de uno delatava que molta set molta set lo que es diu molta sed no tenia, sino que mes be al contrari, havia begut no molt, pero al menos si para que es puguera vore que no tenia masa sed. Mes que cara de sed lo que era un poema vore a Roque y a Paco Masia vestidos para la ocasión.
La escuadra de blancs amb Lisardo Catalina de cabo batidor. Dos ballets espectaculars , centros medicos, herreros, i tot lo que comporta un ejercit va ixir desde San Nicolauet fent les delicies del respetable i precedin a la carrosa del Alfereç i Cavallers tira per cuatre enormes bous. Un grup de doma, escoltaba la carrosa de la favorita Carla, acompanyada per les seues dames, totes espectaculars i per a rematar la escuadra de la que ja hem parlat avans.
Vore a tota eixa gent aplaudir i posarse en peu al Nostre pas era increíble. Son eixos moments en els que tot cobra sentit, els esforsos, cabretjos. Va ser espectacular. La bande de Agres en Tarde de Abril o Any d’Alfereç, Jose Vicente emocionat i emocionantmos. Desde luego que si, pense que es pares de esta faena tenen que estar molt orgullosos de com a quedat i mosatros tenim que estar orgullosos de la gent que tenim disposta a donaro tot per els Abencerrages.
Tancan el nostre desfile i la Entrá 2008 la carrosa del Cop també arrastra per dos bous, amb els xiquets que aseguren el futur de la Filà.
En el parte de incidencies no mes destacar algun que altre Abencerraje exaltat, pot ser per la emociò previa a la Entrada i algún que altre percance equino com el patit per Catalina al que casi atropella el seu fill, el que va patir el Embaixador, ja que el seu cavall sería algún infiltrat cristiá, o el patit per una dona al Parterre al pujartseli als brasos uno des cavalls del grupo de doma. Pero lo que de veres conta es que so van pasar allo de lo mes be i van disfrutar com a enanos tant mosatros com el public al nostre pas.
Tot lo que tan de temps ens havia costat preparar ens havia pasat com un suspir. Amb la sensacio del deure ben fet vam a anar a sopar fent el primer acompanyament a L’Alfereç dels molts que tindriem que fer al llarc de totes les festes.
Precisament, el sopar de eixa nit i el del dia sant Jordi aixi com el Dinar del dia del Patró els vam fer en la Universitat, lo que suposa que incomprensiblement, molta gent llisensià a anat a la Universitat mes en Festes que en tota la carrera . Pero bueno, las circunstancias mandan i la falta de lloc per a este tipo de eventos en any de carrec mos obligava a tindre que habilitar algún lloc espacios que mos acollira a tots. Per sort, van contar amb un catering profesional, que lo cobra, eso si. Com sol ocurrir opinions per a tots els gustos: des.de car I bo a car I roin passem per totes les escales. Per a uns val la pena pagar si es bo, per a uns a segut bo, per a altres no tant y que val mes la pena minjar cacaus en la Filà, uns sen anirien al circul,altres per ahí, en definitiva, si som 200 ni han 250 opinions diferents. Per tant crec que en eise sentit hi ha que deixar a la junta que treballe saben que els primers interesats en fero be son ells mateixos.
El dia Sant Jordi no mes vam ixir de la Universitat dos ratets. Uno pel mati per a la Segon Diana, per San Nicolau i en Els Desgavelltas, com cal en Año Par i de ahí a la Processio i Misa Major i altre per la esprá per a la Processió General. El resto com cal de persones cultes i aplicades el vam pasar alli estudiant els efectes de minjar mes de lo degut i beure lo suficient com per a que la beguda espirituosa aumente els noltres palpitacions hasta fregar el drama. Después de dinar aixo semblaba el dia la cabalgata. Tots repartin regalets pa la penya o para la concurrencia segon es tratase. També van haver regalets per als ideólogos del boato, mayormente la familia Casabuena-Murcia, concretamente para Estanis, Amparo y David, per cert que el que casi es queda sense regal es Roberto Bravo, i es que después de ancarrgarse ell de reservar taula pa la seua cuadrilla, ni ell ni la seua dona figuraven entre la llista de asistentes. Imagineuse el cabreig. Per sort posant tots de la seua part es va apañar el tema i va quedar en simple anécdota. També va haver discursos encara que la gent a eises altures del dia ja estava mes prepara pa anarsen a ballar que per a discursos. A Paco li va costar pero finalment va dir lo que volia. Tras la Processo General, de nou a la Universitat, pero ara ja es notaba que les forses comensaben a fallar. La afluencia ja no va ser tan masiva, pero conforme vam anar entrant en calor ja ni ten recordabes dels teus drames personals, mal de peus, cansanci y son eren els meus. La image que queda de eisa nit era la de els xicots de la escuadra que es resignaben a que el seu somni se acabara i cada u lluia una versió distinta del trage post entrà i la de Julio Berenguer en la peluca que li va fotre a Toni Guillem. Tot junt va fer que pasarem una velada fantastica i que el nostre Alfereç comensara el dia dels Trons algo fotut.
Pues si senyors,ja estem al dia dels Trons, lo cual significaba que ens quedaben poquetes hores de festes i que teniem que aprofitarles al maxim. Per tant, ben matinet vam anar a despertar al nostre Alfereç, en tant mala sort que en el cami en vaig tindre que trovar amb Juanma Giner i a Ximo Balaguer. Ja estaven a eisis hores tan clavats en el seu paper que no paraben de disparar a dreta i a Ezquerra com si els atacarem per totes parts. Vos parle de aproximadament les huit i cuart,aixina que imagineu com acabarien les criaturetes.
Com es podeu imaginar, la nit anterior havia segut dura, i el servell del Nostre Alfereç estaba prou perjudicat amb lo cual hi havia que actuar rapit. Dos herberos van deixar al Alfereç lubricat i apunt per a la batalla, i el almorsáret als jardils de Apolo va fer el resto. La batalla va ser prou dura pero allecionats per el gran Tomás, no vaem donar opció als cristians. Bueno, crec que també van influir els datils en els que vam obsequiar al Alfereç Cristiá en el Encaro i que el van produir un apretó que no va poder soloucionar hasta mig dia. Ara que para sustos i de los grans el que es va amportar Mosen Torregrosa al vore a Paco Blanes fora de sus casillas, atacanlo sable en ma. Es nota que Paco també te netets en casa i que dedica alguna hora que altra a vore Pressin Cacth. Del resto del dia cal mes no parlar. Mos van pegar un repasò prou gran, pero es que no podiem parar de riure de pensar lo que havia pasat pel mati.
Derrotats pero contents, encara ens van quedar forses per als soparets, La juventut de la Fila va organizar un xiringuito aon van recuperar forses. Justament les que mos feen falta para rematar una nit inovidable que tancaba una Trilogía inolvidable.
Encara que siga posarme pesat vuic tornar a donar a la Directiva les gracies per els esforsos que han fet per a que tots disfrutarem . Per lo que a mi respecta hu habeu conseguit.
Tambe voldria recordar a tots els presents que hui es la Asamblea General de Mayo, lo que vol dir que estem constituits en Asamblea i que asi es aon sa de llavar tota la roba bruta. Es molt trist que de un grup de amics tinguem que ixir tantes punyalades com san sentit. Son comentaris que no tenen pare i que segur que si ara preguntem ningú es ha dit i ni siquiera es a sentit. Pero ahí están. Jo crec que es el moment de demanar conters a la Junta Directiva i de que tot aquell que tinga algún dubte en cuant a cualsevol tema u expose ara i se li aclarará. Pero desde luego anar parlant foradat per ahí no es lo que s’aspera de un bon Abencerraje.
Senyors Si en este any que tenim per davant som capasos de mirarse a la cara, de dirse les coses com son, de involucrarse tots en el projecte i de arropar al capitá conforme han fet en el Alfereç, el exit está asegurat. Nomes depen de mosatros.
Ja per a acabar voldria demanar disculpes als antesos pel meu valencia. El problema ja no es tant el que hau ascoltat. El problema o tindré com se vos ocurrisca agarrar el paper. Vos puc asegurar que cada falta de ortografia no es mes que una miqueta de la ilusió que ha posat jo en ascriure esta crónica. Si les anjunteu totes voreu que la meua ilusio ha segut infinita
Per a comensar i ja que parlem del correu electronic, he de dir que la gran novetat del any en cuan a comunicacions internes a segut precisament el correu. Realment, de un temps a esta part, ha segut la gran revoluciò en totes les comunicacions a tot els nivells. Obrir el correu hui en dia es un acte de alt risk que no saps com pot acabar. Es com obrir una finestra per la que tot home pot entrar a ta casa.
De fet, hui tenia el avis de la convocatoria, dotze opcions diferents aon poder comprar viagra i altres pindoles. Euro Royal casino convidanme a jugar en no se aon, La Aeat, que manvía el borrador de la declaraci´de la renta, algún Abencerratge melancolic que aenvia un correu anomenat La alegría del divendres, 33 correus dels amics en el que cada u expresa la seua opiniò sobre els regalets que heme de fer als fills del amics que prenen la comuniò. Uns 50 del cavallers esposan cada u una data diferent per a un sopar.
Después de llegirlos tots logicament, ningú anten res i tenim que quedar a la tradicional cerveseta en el Mamella per a parlaro de tu a tu que es con santenen les coses. Si tot el temps que hem perdut escribim els correus i llegintlos els haguerem dedicat a estar en el Mamella, probablement Miquel s`hauria jubilat molt antes o al meins molt mes ric.
Pero realment, el correu, si li donem bon us, es un canal de comunicació impresionant. I Precisament un correu de la Fila ens comunicava el passat mes de Gener el falleciment de Rafael Bou Aparicio, el nostre numero 2 i Abencerratge Veterá que va passar a formar part de la cada volta mes numerosa concurrencia que mos aspera un dia allá amunt o aon cada u crega que puguen estar. Descanse en Pau Rafael Bou Aparicio.
Bueno una volta posats tindrem que fer la cronica no vos pareix?. Enguany, tinc uns cuans arguments mes per a escriure ja que el tindre que traure al carrer una Alferecia ens a trencat la monotonia dels ultims anys i ens a fet que el curs fester que ara termina halla segut de lo mes entretingut.
De entrà, en la Assamblea General de la Associació, vam asumir els anys de carrec i li vam entregar una fiança a la Associaciò. Con los tiempos que corren i suposan que eixcam de esta, propose a la junta que en conter de regalar la fiança, que la recuperem i se la gastem en algo, que los tiempos están muy difíciles i 30 monedes de 1 centim son 30 monedes de 1 centim.
Per tant una volta van aceptar organizar la Alferecia. havia que espabilar pues el tiempo corre que se las pela i mos podia agarrar el bou. Estanis Casabuena va presentar un proposta innovadora de boato a la Filà i sobre esta idea es va comensar a treballar. Encara no molt acalorats, pues ja sabeu que som molt aficionats a deixar les coses pa después de algun aconteiximent important. I en aquet cas, el aconteiximent era el estiu i les vacacions, Aixina que vam quedar que al Setembre mes i mentres tant cada u que pensara si les neuronas li hu permitien.
Segurament que poquet va poder pensar en tot el estiu Pau Bernabeu, pues en el tradicional sopar del Montepío va tindre una Nit de euforia de la que a bon segur sárrepentiria al sendema cuan els bessons van comensar a botar sobre el seu cap. Eixa resaca enorme si que va ser el punt i apart i entre abrasades i brindis es vaem despedir fins al mes de Setembre.
El mes de Octubre va suposar el comensament de un hivern carregat de actes als que ens portava la Alferecia. De fet, la semana del Mig Any, els Abencerrtages vaem acollir la semifinal del Campeonato de Cotos. Sembla una bobà no, pues no. 8 persones jugabem a cotos, altres 8 els miraben i comentaben les jugades i vora de 150 persones, sentades a les taules que els havien preparat i amb el tenedor i el cuchillo en cada una de les mans, golpejant fortament la taula demmanaven taretes, cerveza i cafè com si acabaren de arrivar de un periplo pel desert. Grasies al catering contratat vam ixir una volta mes, airosos de aquella tarea que als Abencerrtages sels acomana.
Dos dies després i a la LLotja de Sant Jordi va tindre lloc la presentació en public de José Vicente com a Alferes Abencerraje 2008. El nostre primer Tro Paco Blanes va fer una resenya de Jose Vicente que mes de algú la voldría per a ell. La veritat va ser que Paco ens va llevar de seguida la por que teníem al seu discurs e incompresiblement en la LLotja i devant de un munto de public tot es va antendre i Paco es va expresar com mai.
De la LLotja al Circul Industrial a sopar i gaudir de una nit que ja ens deixaba ben a les clares que els Abencerrages erem Filà de carrec i que aixo ja estava en marxa.
En eisos dies , la activitat era frenetica, i practicamment no s`haviemn llitat i ja estavem a la Glorieta montan el tinglao que puposa el dia de Mig Any. Lo que antes era un dinar per a la penya que fea la olleta ja s´ha convertit en un dinar de Filà. De seguir a esta marxa podriem aprofitar per a fer el sopar a Mig Dia i Aixa matar dos pardals de un tir.
Una pancarta sobre el Nostre terrenet de la Glorieta anunciaba a tot el poble que els Abencerrages teníem Alferecia, i agermanats en els Alcodianos, Capita Cristià, vaem compartir charanga, formaetes i alguna que altra cosa mes.
José Vicente aquells dies ja se acostumava a lo de les entrevistes en radio i televisió i a fer declaracions a la prensa escrita. I es que asó dels carrecs pense que sels a Amat de les mans a qui siga. Pero el desempeñar un carrec de este tipo practicament el puposa dedicaciò exclusiva.
Vos parle ara com a Cavaller que he segut de L’Alfereç. Ja sabeu que lo nostre no es el protocolo i aso comporta mol de protocolo. Cuan vaem comensar la nostra vida social amb motiu de la presentació de la etiqueta que lluiriem les ampolles de cafè que es beurien els Alcodians, si si en serio, eixe era el motiu de un esnsayo que ens vaen convidar,pues com vos dia, el resto de cavallers de les altres filaes mos dien ¿i vosotros, cuan presenteu la heráldica? La heraldica, mare meua santa, es veu que sa de presentar la heraldica. I la etiqueta de Café, qui vos la fá? Ay DEu Meu, cuantes coses que tenim que fer. Ademés para cada una de estes presentacions, practicament Ayuntamiento en pleno, Asamblea de la Asociacio, Primers Trons i convidats, discursos, regals, plors i fortes abrasades, cuan mes fortes millor i fent que la teua ma sone ben fort sobre la esquena del abrasat. Mosatros ens miraben i pensabem aon s´havien clavat, i lo mes fotut, com ixiriem de esta!!!!. Alguns de estos motius de movilizació van ser:
· Que Mosen Torregrosa ja tenia burra. Ensayo a tutti plein.
· Que els Aragonesos ja tenien vi pa festes (de Aragó per supost): Ensayo a tuti plein.
· Que el Capitá Moro i El capita Cristià sa havien cruillat: Ensayo a tuti plein, i aixina fins a una vintena de motius per anjuntarse totes les semanes.
Per sort, Sant Jordi ademes de fleches, també tira cables I uno de eixos ens va caure a mosatros. Vam solventar la situació convidant a tota la Filà a un ensayo al que tambe vaen acudir el resto de carrecs i cavallers. Van tindre ben clar que es trataba de pasaro be i que els discursos i les presentacions les deixabem per a altres en ganes de bufar en caldo gelat.
Per cert, que este ensayo no va ser a la Filà a part de per motius fisics de capacaitat, perque la Novetat del any ha segut que el binomio format per Paco i Cristina sen a anat a fer punyetes com, per atra part es veia vindre fa ja algun temps. Aixina Jesús ademes de fer de Sargento, tamé fa de cambrer portant taretes de les Filas veines que mos presten este servici els divendres per a la taula de scoti.
Esta situació mos ha fet viure situacions que del atra forma no s’ha gueren pugut donar. Jordi Terol ens ha obsequit amb arroz en bogavante un divendres, en conejo con gambas otra. Ojo que el conill era per a menjar, eh? I la veritat es que no mes per eisos dos sopars val la pena estar sense repòster, que en Jordi ens sobra. Tanpoc va estar llens malament el cochinillo amb el cual mos va obsequiar la escuadra, made in Guillermina i que va fer las delicias de lao asistentes.
Ja que parlem de la escuadra, crec que es mereixen una menciò especial. Ante tot magradaría donarlos publicament la enhorabona mes gran que se li puga donar a un grup d’amics per lo be que u an fet. No sols parle del dia de L’Entrà, que va ser apoteosica la baixa que vaen fer en la banda de Xixona a la esquena i amb les respectives ben guapes intercalades entre banda i escuadra dominant lo de la percusió al so de No ho Fare mes. Lo de Rafa Moltó a lomos del camell va ser impactant. Tota la espectació que havien alsat per la espectacularitat dels caballs que havien tret a les Entraetes va quedar cuberta amb la seua actuació .
Pero com vos dia, ells han arreplegat lo que havien sembrat des.de fa aproximadament any i mig. Moltes hores de faena, totes les semanes reunió, proves de maquillaje, viages per la comarca per a captar idees, com les que van conseguir en Benidorm o en Alacant o en el mateix Petrer, on van ver jornades de convivencia i festa amb beguda espirituosa de la que mes de uno va tardar mes de una setmana en recuperarse de tant i tant que havien treballat. Fins i tot van anviar a algun membre de la escuadra a Brasil per si de alli es podía captar alguna idea interesant. A la llum a quedat ben clar que el esforç ha vallgut la pena. Repetís, escuadreros enhorabona per lo be que hu hau fet i sobre tot enhorabona per lo be que se hu hau passat.
En tantes emocions vixcudes durant tot l’any no vos a comentat lo rutinari que ja tots coneixem, ni mos a tocat la lotería, les roses i nadalenques van ser un exit de public, hem fet els ensayos tal i corresponía, hem seguts incapasos de tirar endavant un campionat de cotos, no em guanyat el trofeo Filaes, encara que estem millorant i molt, pero es que han sucedit tantes coses diferents que m’estime mes que les habituals se les imagineu i contarvos coses mes novedoses.
Com novedos va ser el sistema de pagos a la Filà cuan ja sa costaven les feches glorioses. Recibir, com no, el e-mail de la Fila donant els menus , preus i formes de pago i anar a la assesoria a que en donarem consell va ser tot una. Vaya jaleo en vaig armar. Tratant de averiguar si la meua dona era del boato o no, si jo era acompanyant o m’a companyben. Si el pagament en convenía fero tot a una o asperar a cobrar la extra. El asesor va presentar la dimissió i va dir que sastimaba mes explicarme la crisis bancaria en Els Estat Units, que averiguar el montant dels tickets. Afortunadament, la paciencia de Jordi Jorda va ser superior al lio i un altra volta van superar el nou repte que la Fila ens havia plantejat.
De esta guisa, cuan els frets invernals comensaben a deixarmos i cuan practicament encara cremaba la ultima Falla, la Semana Santa mes tempranera de lo que va de segle ens va sorprendre, en tot lo que la Semana Santa comporta. El Diumenge de Gloria ja estaba aquí.
No va ser un Diumentege de Gloria al uso, no, mes be va ser prou atipic. Tot anava seguint el guiò marcat i realment, el matí havia transcurrit a las mil maravillas. Miguel Pascual Boixader, que per eises feches estava malalt de festa, no tenin prou en ixir de Cavaller, també ens va representar en el Carrer , i per cert que el que tuvo retuvo i con la edad lo amplió. Els que coneixem a Miguel, sabem que la puntualitat no ha segut mai lo seu, pero menos encara lo de posarse nervios per algo, i en la pachorra que li caracteriza, lo de vestirse es va convertir en un acto interminable i cuan va pujar a la Filà a repartir els puros ja sen avien anat tots. La seua puntualitat casi li costa un infarto a algun membre exaltat de la Associaciò , aixó si, sense que Miguel fora conscient del tema.
Sense puro pero contents van acompanayar a Miguel i a Jorge Blanes Nules, que con las mismas muntaba al Autobús per a anar al Hospital i Preventori aon deixaría com no podía ser d’altra forma el pabello dels Abencerrages ben alt.
En tornar a reunirse a la plasa, els dos glorieros precedint a la Primitiva van anfilar San Nicolau cava munt cami de la Filà, en ganes de ferse una cerveseta als Jardils dÀpolo.
Arrivar tots a la Fila´, i comensar el fi del mon va ser tot una. Una forta nevà ens sorprenía. Lo de la nevá no hauría deixat de ser una anécdota sin fora per que en eise mateix moment tambe va apareiser Santa Claus. Que no , que no, tranquil que es Javier Garcia em dien, i jo no mo creia. Pensaba que aixo era una senyal. Per moments pensaba que ma havia donat un infarto i habia mort, pero no , realment era Javier que jo no se com collons so monta pa ixir sempre en la crónica. Esta volta sa habia superat. I es que davant la proximitat de les Festes, barbes i perilles anaven canviant el aspecte de molts Abencerrages.
Esta clar que la historia de una Fila s’ascriu dia a dia, i a enriquir la historia dels abencerrages san dedicat des.de al menos fa 25 anys els nostres abencerrages de plata de enguany i va quedar constancia de aso en el homenatge que sels va tributar al circul el ultim cap de semana del mes de març. Nando García, Juan Sirvent, Miguel Romá, Enrique Llorens, Paco Orts, Antonio Guillém, Tobías Plá y Carlos Company enhorabona i a per les de Or.
Uns dies despres, el cartell de Lluis Sanus ens anunciaba que entrabem en el mes mes magic que un Alcoia puga somiar. El mes de Abril.
I el primer diumenge de mes era el dia mes important per a la nostra cantera. Javier Soler, el Nostre glorieret ens va demostrar que el futur esta garantissat i que no tenim res de que preocuparse.
Ja practicament estava tot a punt. No mes teníem que anar taxan dies al cal.lendari i una volta tachat el dia 20 ja auriem arribat. Jordi Jordá per a entonces tenía que dedicar 25 hores al dia a recibir correus electronics en el justificant de cada u d’haver pagat els tickets corresponents. Paco Blanes tratava dájudar-li conforme podía i aixo suposaba que no estaba en casa ni siquiera el temps necessari per a cargar el mobil, lo cual li fea anar tots els dies anganchat als enxufes per tal de no quedarse incomunicat.
Altres, que per lo vist no tenien tanta faena com la junta, dedicaven els dies previos a la Festa, a la Creaciò i al Arte. Aixina va surgir el ball del Biri-Biri que mola Mogollò, lo bailan en la China y también en el Japón. I de que aixo es així mos pot donar bona fe Indalecio, que no mes sentir la lletra va comprar un billet par al Japó per tal de tindremos informats i aprofitar per a uns asumptes personals, lo que li va impedir acompanyamos en Festes.
Qui si que mos va acompanyar en Festes va ser el bon temps. El dia 21 de abril ja ho teníem clar. Erem conscients de que el bon temps mos acompanyaría i els bons augurios mos invadien. Ja sabiem que tot aniría bé.
Com ja es habitual, el Nostre Chupinazo particular el fem en el Mirador del Sinc el dia 21 a dinar i fer la primera possà de montepío per al any siguient. Un dinar entrañable aon vam estar servits per lo que semblaba ser el doble de Ramón Castañer. El doble hu era per dos motius: una en volumen i l’altra en paregut fisic. Algú no so va poder aguantar i hasta es va fer fotos amb ell. Després de dinar, un paseget pa baixar i caba la plaça a cantar el himne. Eixa nit despres de sopar no podiem fer molt el cabra pues el sendemá mos exigia plena forma física.
Aixi les coses, el 22 de Abril va amaneixer com cal, ben prompte. A les 5-15 un nombros grup de Abencerrages en la Misa deisaben ben a les clares les ganes e ilusiò que teníem per comensar pronte la Festa. Les que van tindre menos faena enguany van ser les nostres madrines, pues el fet de que la majoria dels abencerrages ixqueren en el boato ens demostraba que el dia de lL’Entrá al menos sería complicat vore molts des nostres en el disseny oficial.
Puntuals com calia estaben alineats els dianeros per a l’arrancá, conduits per Paco Blanes van astrenar el nou recorregut dissenyat per a la ocassio i que recuperaba la baixa pel Carrer Major fins al Casal. Com sol ocurrir en estes ocasions opiniones para todos los gustos. El recorregut que no cambiaba es el del Carbonato, y des.de alli, conduits per Rafael Romá San Nicilauet cava baix hasta arribar a casa de Alfereç on van viure el primer moment de emocio de les festes, la Girá de Escuadra, la entrega de puros i Alegrias i Tristezas sonant va fer a mes de u posarseli la carn de gallina.
El mati cada u el va pasar com va poder i es que calia estar molt atent a L’Entrá cristiana pues después de llegir el compte de tragarmos uns cuans programes en les televisions locals i sentir uns cuans programes de Paco Aznar, encara no sabien si Sigfrid era germa de Yazid, si Yazid era el moro, Sigfrid el cristià, o si era al reves, pero la expectació era máxima, I es que cal estar molt atent i no pots despistarte ni gens ni miqueta. Mentres asperabem al Capita Cristia, en compañia de altres Cavallers vam anar a ferse un plis play per aixo de fer temps. Al sentir els tambors vam ixir correns a vore si era Sigfrid o Yazid i mos van dir, no son els de Calanda. Collons pues eixoas no estaben al compte. Cuan ens vaen explicar que eixos anaben en el Alfereç Cristiá vam pujar caba el col.legi de San Vicent a tota presa malainse per haver deixat sense resoldre el intríngulis de la Cruïlla.
Per sort per a mosatros el nostre boato no era tan complicat i si molt vistos i divertit. Un grup de guerreros ve del desert. Tot mol reial. Els trajes donaben el pego. Estaven polvorients, ara la cara de mes de uno delatava que molta set molta set lo que es diu molta sed no tenia, sino que mes be al contrari, havia begut no molt, pero al menos si para que es puguera vore que no tenia masa sed. Mes que cara de sed lo que era un poema vore a Roque y a Paco Masia vestidos para la ocasión.
La escuadra de blancs amb Lisardo Catalina de cabo batidor. Dos ballets espectaculars , centros medicos, herreros, i tot lo que comporta un ejercit va ixir desde San Nicolauet fent les delicies del respetable i precedin a la carrosa del Alfereç i Cavallers tira per cuatre enormes bous. Un grup de doma, escoltaba la carrosa de la favorita Carla, acompanyada per les seues dames, totes espectaculars i per a rematar la escuadra de la que ja hem parlat avans.
Vore a tota eixa gent aplaudir i posarse en peu al Nostre pas era increíble. Son eixos moments en els que tot cobra sentit, els esforsos, cabretjos. Va ser espectacular. La bande de Agres en Tarde de Abril o Any d’Alfereç, Jose Vicente emocionat i emocionantmos. Desde luego que si, pense que es pares de esta faena tenen que estar molt orgullosos de com a quedat i mosatros tenim que estar orgullosos de la gent que tenim disposta a donaro tot per els Abencerrages.
Tancan el nostre desfile i la Entrá 2008 la carrosa del Cop també arrastra per dos bous, amb els xiquets que aseguren el futur de la Filà.
En el parte de incidencies no mes destacar algun que altre Abencerraje exaltat, pot ser per la emociò previa a la Entrada i algún que altre percance equino com el patit per Catalina al que casi atropella el seu fill, el que va patir el Embaixador, ja que el seu cavall sería algún infiltrat cristiá, o el patit per una dona al Parterre al pujartseli als brasos uno des cavalls del grupo de doma. Pero lo que de veres conta es que so van pasar allo de lo mes be i van disfrutar com a enanos tant mosatros com el public al nostre pas.
Tot lo que tan de temps ens havia costat preparar ens havia pasat com un suspir. Amb la sensacio del deure ben fet vam a anar a sopar fent el primer acompanyament a L’Alfereç dels molts que tindriem que fer al llarc de totes les festes.
Precisament, el sopar de eixa nit i el del dia sant Jordi aixi com el Dinar del dia del Patró els vam fer en la Universitat, lo que suposa que incomprensiblement, molta gent llisensià a anat a la Universitat mes en Festes que en tota la carrera . Pero bueno, las circunstancias mandan i la falta de lloc per a este tipo de eventos en any de carrec mos obligava a tindre que habilitar algún lloc espacios que mos acollira a tots. Per sort, van contar amb un catering profesional, que lo cobra, eso si. Com sol ocurrir opinions per a tots els gustos: des.de car I bo a car I roin passem per totes les escales. Per a uns val la pena pagar si es bo, per a uns a segut bo, per a altres no tant y que val mes la pena minjar cacaus en la Filà, uns sen anirien al circul,altres per ahí, en definitiva, si som 200 ni han 250 opinions diferents. Per tant crec que en eise sentit hi ha que deixar a la junta que treballe saben que els primers interesats en fero be son ells mateixos.
El dia Sant Jordi no mes vam ixir de la Universitat dos ratets. Uno pel mati per a la Segon Diana, per San Nicolau i en Els Desgavelltas, com cal en Año Par i de ahí a la Processio i Misa Major i altre per la esprá per a la Processió General. El resto com cal de persones cultes i aplicades el vam pasar alli estudiant els efectes de minjar mes de lo degut i beure lo suficient com per a que la beguda espirituosa aumente els noltres palpitacions hasta fregar el drama. Después de dinar aixo semblaba el dia la cabalgata. Tots repartin regalets pa la penya o para la concurrencia segon es tratase. També van haver regalets per als ideólogos del boato, mayormente la familia Casabuena-Murcia, concretamente para Estanis, Amparo y David, per cert que el que casi es queda sense regal es Roberto Bravo, i es que después de ancarrgarse ell de reservar taula pa la seua cuadrilla, ni ell ni la seua dona figuraven entre la llista de asistentes. Imagineuse el cabreig. Per sort posant tots de la seua part es va apañar el tema i va quedar en simple anécdota. També va haver discursos encara que la gent a eises altures del dia ja estava mes prepara pa anarsen a ballar que per a discursos. A Paco li va costar pero finalment va dir lo que volia. Tras la Processo General, de nou a la Universitat, pero ara ja es notaba que les forses comensaben a fallar. La afluencia ja no va ser tan masiva, pero conforme vam anar entrant en calor ja ni ten recordabes dels teus drames personals, mal de peus, cansanci y son eren els meus. La image que queda de eisa nit era la de els xicots de la escuadra que es resignaben a que el seu somni se acabara i cada u lluia una versió distinta del trage post entrà i la de Julio Berenguer en la peluca que li va fotre a Toni Guillem. Tot junt va fer que pasarem una velada fantastica i que el nostre Alfereç comensara el dia dels Trons algo fotut.
Pues si senyors,ja estem al dia dels Trons, lo cual significaba que ens quedaben poquetes hores de festes i que teniem que aprofitarles al maxim. Per tant, ben matinet vam anar a despertar al nostre Alfereç, en tant mala sort que en el cami en vaig tindre que trovar amb Juanma Giner i a Ximo Balaguer. Ja estaven a eisis hores tan clavats en el seu paper que no paraben de disparar a dreta i a Ezquerra com si els atacarem per totes parts. Vos parle de aproximadament les huit i cuart,aixina que imagineu com acabarien les criaturetes.
Com es podeu imaginar, la nit anterior havia segut dura, i el servell del Nostre Alfereç estaba prou perjudicat amb lo cual hi havia que actuar rapit. Dos herberos van deixar al Alfereç lubricat i apunt per a la batalla, i el almorsáret als jardils de Apolo va fer el resto. La batalla va ser prou dura pero allecionats per el gran Tomás, no vaem donar opció als cristians. Bueno, crec que també van influir els datils en els que vam obsequiar al Alfereç Cristiá en el Encaro i que el van produir un apretó que no va poder soloucionar hasta mig dia. Ara que para sustos i de los grans el que es va amportar Mosen Torregrosa al vore a Paco Blanes fora de sus casillas, atacanlo sable en ma. Es nota que Paco també te netets en casa i que dedica alguna hora que altra a vore Pressin Cacth. Del resto del dia cal mes no parlar. Mos van pegar un repasò prou gran, pero es que no podiem parar de riure de pensar lo que havia pasat pel mati.
Derrotats pero contents, encara ens van quedar forses per als soparets, La juventut de la Fila va organizar un xiringuito aon van recuperar forses. Justament les que mos feen falta para rematar una nit inovidable que tancaba una Trilogía inolvidable.
Encara que siga posarme pesat vuic tornar a donar a la Directiva les gracies per els esforsos que han fet per a que tots disfrutarem . Per lo que a mi respecta hu habeu conseguit.
Tambe voldria recordar a tots els presents que hui es la Asamblea General de Mayo, lo que vol dir que estem constituits en Asamblea i que asi es aon sa de llavar tota la roba bruta. Es molt trist que de un grup de amics tinguem que ixir tantes punyalades com san sentit. Son comentaris que no tenen pare i que segur que si ara preguntem ningú es ha dit i ni siquiera es a sentit. Pero ahí están. Jo crec que es el moment de demanar conters a la Junta Directiva i de que tot aquell que tinga algún dubte en cuant a cualsevol tema u expose ara i se li aclarará. Pero desde luego anar parlant foradat per ahí no es lo que s’aspera de un bon Abencerraje.
Senyors Si en este any que tenim per davant som capasos de mirarse a la cara, de dirse les coses com son, de involucrarse tots en el projecte i de arropar al capitá conforme han fet en el Alfereç, el exit está asegurat. Nomes depen de mosatros.
Ja per a acabar voldria demanar disculpes als antesos pel meu valencia. El problema ja no es tant el que hau ascoltat. El problema o tindré com se vos ocurrisca agarrar el paper. Vos puc asegurar que cada falta de ortografia no es mes que una miqueta de la ilusió que ha posat jo en ascriure esta crónica. Si les anjunteu totes voreu que la meua ilusio ha segut infinita
Res mes i moltes grasies.
Firmado: Gabi Romá. Croniste ofisial dels Abencerratjes.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)
